Vas començar a nedar de molt jove. Recordes quin va ser el moment en què vas entendre que la natació seria una part important de la teva vida?
Sí, des de ben jovenet. Sempre dic que a l’aigua m’he sentit com a casa. La sensació d’estar submergit a la piscina ja em deia, en certa manera, que era allà on volia ser.
Però no va ser fins que, per diverses circumstàncies, vaig deixar de nedar durant uns tres mesos, quan tenia set o vuit anys, que me’n vaig adonar de debò. Durant aquells mesos no hi va haver ni un sol dia que no pensés a tornar a l’aigua, a entrenar i a ser a la piscina. Va ser llavors quan vaig entendre que això anava per llarg.
Què t’ha aportat personalment la natació més enllà dels resultats i les medalles?
Personalment, la natació m’ha aportat milers d’experiències, molts vincles amb persones de diferents parts del món i un gran aprenentatge a partir de totes aquestes vivències. També m’ha transmès valors molt importants relacionats amb el treball, l’esforç, la dedicació i la constància, així com una disciplina molt sòlida que m’acompanya en tots els altres àmbits de la meva vida.
Com descriuries el nen que va començar a entrenar a Girona i què li diries avui des de l’experiència que has acumulat?
El descriuria com un nen molt innocent, amb l’ambició de nedar ràpid i poca cosa més, sense entendre gairebé com funcionava el món de la natació i, encara menys, l’alt rendiment. Si li hagués de dir alguna cosa avui, li diria que no perdés mai aquestes ganes de nedar de pressa, que gaudís molt de tots els processos, tant dels bons com dels dolents, i que entengués que per nedar ràpid no n’hi ha prou amb voler-ho. Hi ha moltes altres coses que s’han de fer bé, tenir al seu lloc i molt ordenades. Però, sobretot, li diria que no perdés mai la il·lusió per nedar.
Formar part del Club Natació Mataró ha estat una etapa important en la teva trajectòria. Quins aprenentatges t’hi has endut?
Del Club Natació Mataró, el principal aprenentatge que m’enduc és haver descobert que la natació no és, en absolut, un esport individual. Entrenes cada dia amb el teu entrenador, amb el grup d’entrenament, amb l’equip i amb els companys amb qui comparteixes l’esforç i el patiment diari, i això, inevitablement, crea uns vincles molt forts. A més, també compartiu moltes experiències fora de la piscina. És difícil explicar la força que et pot donar tenir un bon grup al darrere. Quan competeixes, dins l’aigua hi ets tu sol, però hi arribes amb tota la feina que has fet amb ells i sabent que són a la grada animant-te. Això sempre et dona una empenta extra.
Per tant, si hagués de destacar una sola cosa de la meva etapa a Mataró, serien les grans amistats que hi vaig fer, tant amb entrenadors com amb companys, i el fet d’haver entès que la natació és un esport molt més d’equip del que pot semblar.
“Talent, esforç i superació dins i fora de l’aigua”
Els esportistes d’elit conviuen amb la disciplina cada dia. Com és una jornada habitual d’entrenament per a tu?
Durant la preparació per als Jocs de París, que és probablement l’etapa que millor reflecteix què implica l’alt rendiment, un dia amb doble sessió d’aigua començava a les set del matí. Em llevava, esmorzava i entrenava a la piscina de vuit a dos quarts de deu.
Després tornava a l’habitació, em canviava i anava directament a la universitat, on tenia classe de deu a dues. En acabar, tornava al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, dinava, descansava una estona i, a les quatre, tornava a entrar a la piscina fins a dos quarts de sis o les sis.
Tot seguit feia una sessió de gimnàs que, segons el moment de la temporada, podia ser més o menys llarga, però que normalment s’allargava fins a dos quarts de vuit del vespre. Després tornava a l’habitació, em dutxava i anava a sopar al mateix centre cap a un quart de nou.
Entre les nou i les deu o dos quarts d’onze, aprofitava les poques forces i el poc temps que em quedaven per fer treballs de la universitat. I, si tenia la sort de no tenir-ne, mirava una pel·lícula o una sèrie abans d’anar a dormir i preparar-me per tornar-hi l’endemà.
Quan competeixes representant Espanya en un campionat internacional, què passa pel teu cap just abans de saltar a l’aigua?
Just abans de saltar a l’aigua intento no pensar en res, posar el cos en pilot automàtic i confiar que sabré aplicar tot el que he entrenat.
Ara bé, si parlem dels segons previs, quan encara hi ha algun pensament conscient, penso sobretot a gaudir: gaudir de la competició, de l’oportunitat de representar un país que ha confiat en mi i que m’ha ajudat a formar-me com a nedador, i també de saber que m’he guanyat ser allà. Tots els dies d’entrenament dur i tot l’esforç acumulat tenen com a recompensa l’oportunitat de competir al màxim nivell. En natació, l’esforç no et garanteix guanyar, però sí que et dona l’oportunitat de competir i de lluitar per fer-ho. Per això sentia que m’havia guanyat ser en aquella competició i que em mereixia gaudir-la al màxim després de tot el que hi havia dedicat.
Hi ha alguna prova, competició o marca personal que recordis amb una emoció especial? Per què?
Sens dubte, tinc una prova preferida: el relleu mixt de 4 × 100 metres lliures del Mundial de Madeira de 2022, en què vaig aconseguir la meva primera medalla en un Campionat del Món a nivell absolut.
A més, vaig fer una gran marca en la meva posta. Em va tocar tancar el relleu, és a dir, saltar a l’aigua en quarta i última posició, i vaig aconseguir un temps de 55,88, després d’haver nedat la prova individual en 56 segons llargs. Rebaixar tant la marca en un moment tan important i aconseguir aquella medalla de bronze amb els meus companys d’equip va ser una experiència màgica.
Encara avui recordo perfectament com em vaig sentir durant tota la prova. Semblava que no em pogués cansar i tot em va sortir bé. És una d’aquelles curses que passen molt poques vegades al llarg de la carrera d’un esportista i que recordes per sempre.
“La perseverança, la disciplina i l’esforç són la clau per assolir qualsevol objectiu”
En els moments difícils, quan els resultats no arriben o apareixen lesions i contratemps, què és el que et fa continuar endavant?
Fins a l’última etapa de la meva carrera no havia hagut de conviure gaire amb les lesions, perquè en aquest sentit m’havien respectat força. Però durant l’any de París, per exemple, tres setmanes abans dels Jocs gairebé no podia nedar pel dolor que tenia a l’espatlla, i en les últimes temporades també van anar apareixent altres contratemps.
En aquests moments, el que et fa continuar és mantenir el cap fred i fer tot el que estigui a les teves mans per recuperar-te, sempre seguint les indicacions dels metges, fisioterapeutes i altres professionals. En el meu cas, també era molt important recolzar-me en la família i els amics, que sempre han estat al meu costat, i intentar desconnectar una mica del problema.
Donar-hi més voltes o enfonsar-te no farà que et recuperis abans. Al final, només pots fer tot allò que depèn de tu. Si una lesió t’obliga a parar, has d’intentar gaudir de les altres coses que tens a la vida. I si estàs entrenant bé, però els resultats no arriben, cal tenir la tranquil·litat de saber que estàs fent les coses correctament i confiar que, tard o d’hora, els resultats acabaran arribant.
La teva discapacitat física forma part de la teva història, però no et defineix. Com t’agradaria que la societat veiés els esportistes paralímpics?
M’agradaria que la societat ens veiés com un motiu, o fins i tot com un dels millors motius, per no posar-se excuses a un mateix. Crec que els esportistes paralímpics som la demostració que una discapacitat, tant si és de naixement com si és adquirida al llarg de la vida, forma part de la teva història, però no et defineix ni ha de determinar fins on pots arribar.
Som un exemple de perseverança, disciplina i força de voluntat, perquè demostrem que, amb esforç i determinació, podem assolir allò que ens proposem. Crec que la societat es pot beneficiar molt d’aquesta manera d’afrontar la vida.
Creus que l’esport adaptat té avui el reconeixement que mereix? Què creus que encara cal millorar?
Crec que l’esport adaptat encara surt especialment a la llum cada quatre anys, coincidint amb els Jocs Paralímpics. És cert que, cada vegada, aquests tenen més visibilitat, estan més ben integrats, arriben a més gent i reben una atenció mediàtica més gran. Tot i això, l’esport adaptat és molt més que un esdeveniment que se celebra cada quatre anys. Crec que caldria fer un seguiment més constant de les competicions que tenen lloc entre uns Jocs Paralímpics i els següents, perquè durant tot aquest període també hi ha esportistes competint al màxim nivell i aconseguint resultats importants. Per tant, considero que el reconeixement ha millorat molt i que cada vegada se’n parla més, però encara queda camí per recórrer.
Quin paper han tingut la família, els entrenadors i les persones properes en el teu desenvolupament esportiu i personal?
Com ja es pot intuir per les respostes anteriors, han tingut un paper clau. Hi ha hagut èpoques en què he passat més temps amb els entrenadors que amb els meus pares, i això fa que la seva influència vagi molt més enllà de l’àmbit purament esportiu.
La meva família sempre ha estat al meu costat per donar-me suport quan ho he necessitat, tant emocionalment com econòmicament. I, en general, tant la família com els entrenadors i els amics han estat fonamentals per convertir-me en la persona que soc avui i en l’esportista que he arribat a ser.
“Em formo constantment per créixer com a professional en Ciència i Enginyeria de Dades”
Fora de la piscina, com és l’Ariel que no està competint? Quines aficions o passions ocupen el teu temps?
Fora de la piscina soc una persona molt familiar i molt d’estar amb els amics. Una tarda ideal, per a mi, pot ser simplement prendre alguna cosa amb ells, parlar de mil coses i, alhora, de res en concret, i passar una bona estona. És probablement una de les maneres com més gaudeixo del meu temps i de la seva companyia. I això s’aplica tant als amics com a la família.
Pel que fa a les meves passions, una d’elles està molt relacionada amb els estudis. Estudio Ciència i Enginyeria de Dades i dedico força temps a formar-me i intentar convertir-me en un bon professional dins d’aquest àmbit.
Com a afició, també m’han acompanyat sempre els videojocs, des de la infància i l’adolescència fins avui. I, evidentment, soc un gran apassionat de l’esport, tot i que, després de passar tantes hores entrenant a la piscina, normalment no em quedaven gaires forces per practicar-ne cap altre.
Què has après dels viatges i de les experiències internacionals que t’ha regalat l’esport?
Dels viatges he après, sobretot, a ser molt autosuficient des de ben petit. Quan viatges per competir, hi ha uns horaris que s’han de complir i ningú els complirà per tu: ets tu qui s’ha d’organitzar i assumir aquesta responsabilitat.
Això m’ha donat molta autonomia. He après a calcular a quina hora havia d’anar a la piscina per tenir prou temps per escalfar abans de competir, a assegurar-me que no em faltés res, a preparar les maletes i a tenir controlat tot allò que necessitava.
També he tingut l’oportunitat de conèixer molts llocs del món, molt diferents entre ells. I una de les coses que he après és que Sant Feliu de Guíxols és un dels llocs més bonics del món. Per molt que viatgi, encara em costa trobar llocs que li puguin fer competència. Això també m’ha ajudat a adonar-me de la sort que tinc de ser d’aquí.
Com imagines el teu futur, tant dins de la natació com més enllà de la competició?
M’imagino el meu futur fent, quan acabi l’etapa de l’alt rendiment, una transició cap al món laboral com a enginyer de dades, si tot va bé. Encara no tinc decidit en quin àmbit aplicaré els meus coneixements, però sí que em veig desenvolupant la meva carrera professional dins d’aquest sector.
Pel que fa a la natació, sempre dic que no sé si arribaré a deixar de nedar del tot. L’alt rendiment no m’acompanyarà tota la vida, però, de moment, em plantejo intentar participar en els pròxims Jocs Paralímpics de Los Angeles. Després, probablement faria el pas cap a una natació més recreativa, com ara les competicions màster, per pur amor a l’esport i no tant per les exigències, els objectius, les medalles o les competicions internacionals.
I, sent sincer, és una idea que també em ve de gust: poder competir sense cap pes a sobre ni cap altre objectiu que passar-m’ho bé i gaudir de l’esport. Fa molt de temps que no nedo d’aquesta manera.
Si haguessis de resumir la teva trajectòria fins ara en una sola lliçó de vida, quina seria?
Sens dubte, la lliçó seria que el més important és creure en un mateix i no rendir-se mai.
